Sabies que al segle XIX el blau era el color de les nenes i el rosa el dels nens?

Diu la gent experta que no va ser fins els inicis del segle XX quan el blau va deixar de ser un color associat al femení. Parlen que el canvi el van motivar les jaquetes blaves que duien els marins de la primera guerra mundial. La moda va decidir que s’havia de vestir els nens amb l’heroisme blau dels soldats. I a les nenes se’ls va assignar el rosa, perquè el rosat vermellós, lligat amb la passió, la força i l’ímpetu del masculí fins aleshores, era un pèl massa pujat per a elles. El femení  havia estat harmonitzat amb el color blau de la natura del cel i del mar. I era un to a través del qual la puresa i la calma també podien quedar encaixades. 

Fonts extraoficials i no confirmades informen, o potser m’ho he imaginat, que a partir del 2025 torna a haver un canvi de colors. I com a conseqüència hi haurà un daltabaix dels mercats, perquè res no servirà. Especialment, es veuran afectades empreses de roba infantil i de joguines, però també totes aquelles que produeixen objectes estereotipats per a qualsevol edat, perquè quedaran obsoletes. Els mercats tindran un ensurt important i necessitaran un canvi d’estratègia, nova producció i publicitat renovada. En el món literari infantil, només se salvaran els contes que tinguin les il·lustracions en blanc i negre. 

Verd, vermell, gris, marró, taronja….hi ha dubtes i força confusió sobre quins hauran de ser els colors per a contribuir a la socialització d’homes i dones des de la infància, a partir del 2025. Especialistes d’ambdós sexes s’estan trencant el cap en els diferents països intentant acordar-los. Després, sí es dóna el cas d’aparicions públiques i rodes de premsa, tenen clar que defensaran l’espontaneïtat i la naturalitat de les conductes femenines i masculines -salvant algunes distàncies poc rellevants- si és que a algú se li acut preguntar si naixem o ens construïm.

És una incògnita quina pintura serà la més adequada per acolorir les pautes i els models de conducta i, per tant, els límits de desviacions possibles del femení i del masculí. Tampoc se sap encara quin serà el motiu, l’excusa o el pretext pels canvis de colors. El desig és que aquesta vegada no sigui una guerra. Les grans multinacionals volen parlar amb la població esquimal, que pot definir 57 matisos del color blanc. No sembla mala idea, potser els poden donar un cop de mà, una visió una mica més àmplia i no tan bipolar.

En tot cas, unes i altres haurem d’aprendre a acceptar els colors escollits, potser per cansament. Diuen que anar en contra de la majoria resulta esgotador. A més, de vegades les persones volen passar desapercebudes i no donar la nota. I en aquest sentit, el masculí ho té més difícil. Sigui el color que sigui el que el sistema esculli per a Ells, estaran més penalitzats si un dia decideixen usar el color que s’ha escollit per a Elles. No? M’estic imaginant un matí de l’any en curs, a una persona del sexe masculí, de qualsevol edat, entrant per la porta d’una escola, d’un institut, d’una universitat -o ja en el món laboral- i tota vestida de rosa…. Sobren els comentaris? O potser n’hi hauria massa? El que no veig sobrant és el segell que li quedaria més o menys estampat. En aquest aspecte, el masculí ho té difícil. 

Rosa, blau, uniforme, estereotip, clixé, rol, màrqueting de gènere…? Quina importància té tot això? Val la pena ocupar el temps en aquests temes? Els deixem soterrats o als marges, millor, i posem l’atenció en històries més interessants? No ho sé. Vaig a pensar.