Sabies que la masculinitat s'ha d'estar desmostrant i reafirmant constantment?

-Bufff!! Sí. Quin estrès! 

Vaig escoltar aquesta conversa en un viatge de metro. Eren dos nois joves. Un portava una gorra amb la visera al clatell i l’altre duia el mòbil a la mà, d’on es connectaven uns auriculars que compartien. 

A-Si ve la Dana, la pillo jo. No me la fotis com l’altra vegada. 

B-Va ser ella, nen, jo estava allà passant de tot… (ajustant-se l’auricular a l’oïda) Aquesta!! Aquesta és guapíssima! Escolta com rapeja el pavo!! És la polla... Com s’ho curra!!

Asseguts, s’anaven movent al ritme de la música. 

VEU EN OFF MASCULINA- Propera parada 

VEU EN OFF FEMENINA- Penitents

B-Baixem a Poble Sec.

A-No, el tapeo és a un bareto de Poble Sec, però la parada és Paral·lel. 

B-Jo vull fer la ruta dels penitents. 

A-Quin mal rotllo!

B-Que no pavo, que són 800 km per unes carreteres que flipes d’estretes, sense senyals i aguantant pluges o el que sigui… Uaaaaa!!!! ha de ser l’hòstia!! És la prova de motos més dura que hi ha. La meitat de la penya pira abans que s’acabi. I fins que no estàs allà no tens ni puta idea de per on has d’anar. 

A-Van churris? 

B-Pots portar la churri de paquet, si vols. 

A-No….que si van ties soles en moto? 

B-Són tios la majoria…també hi ha paves, crec. Però és un tema més de tios.

VEU EN OFF MASCULINA-propera parada 

VEU EN OFF FEMENINA- Diagonal

Pugen dos nois i una noia.

B-Joder!!! mira que bona està.

A-Jo a aquesta li feia més de cinc en una sola nit…

Durant unes parades hi va haver silenci; els ulls acumulaven tota l’activitat. 

VEU EN OFF MASCULINA-propera parada 

VEU EN OFF FEMENINA- Liceu

Van entrar tres nois joves i van saludar el grup que havia entrat a Diagonal. A la noia li van fer petons i entre els nois es van xocar les mans dretes i amb les esquerres es donaven aquells cops secs, forts i ràpids darrera l’espatlla. Però entre ells no hi va haver intercanvi de petons. 

A-Molaria si hi hagués més ties a la ruta aquesta dels Penitents… Per què no van més ties? 

B-Es rajan o passen, perquè tenen els seus rotllos… Jo que sé…

A-Passen de competir. 

B-Però de que vas! Si la ruta dels Penitents és rotllo esportiu, 800 km en plan turista. Només resistència a full i ja està…. Però t’imagines arribar el primer, pavo… ha de ser l’hòstia!!

VEU EN OFF MASCULINA-propera parada 

VEU EN OFF FEMENINA- Paral·lel. 

I els dos grups van sortir del metro. 

M’intrigava la ruta, la vaig buscar i sí, es tracta d’una activitat esportiva i no competitiva, de caràcter turístic, que valora l’orientació i la resistència. Es publicita com a peregrinació atractiva per les sorpreses i la duresa. El 50% de les persones inscrites abandonen i les fotografies donen a entendre que hi participen poques dones. Per què penitència? No ho sé, però amb la paraula relaciono imatges de processions de grups amb túniques llargues, capirots punxeguts i acompanyades de flagel·lacions com a senyal de penediment. I si molt m’apures veig la Setmana Santa. 

Busco penitència i trobo que a l’ermità Rainero, de la ciutat italiana de Perusa, se li acut predicar els pecats del poble, durant el segle XIII. Resposta de la gent? Comencen la pràctica de la penitència amb la flagel·lació i la fustigació; seguint l’exemple bíblic del penediment de Nínive. On persones i animals van deixar de menjar, de veure aigua i es van cobrir els cossos de cilici, una tela feta amb pèl de cabra que mortificava...Després que Jonàs, enviat per Déu, els visités per advertir-los que o es penedien de la seva línia cruel i violenta o s’enfrontaven a la destrucció divina. 

Però, l’hòstia consagrada!!! Sabeu a quants quilòmetres distava la ciutat Assíria dels Ninivites de la ciutat natal de Jonàs? 800 km!! Quina coincidència!!! Potser si Jonàs hagués pogut anar en moto no hagués fugit la primera vegada que Déu el va enviar. Perquè al pobre home li va passar de tot i més; finalment va arribar caminant… Riu-te’n de la ruta dels penitents!

Així que els Ninivites van auto lesionar-se per a deixar de ser violents... Em fa pensar en un acudit de la Pat Carra.

No tinc ni idea si Jonàs va acabar anant a Nínive, també, perquè com a home se sentia empès i obligat; ni sé si les diferents rutes penitents que puguin existir són maneres de demostrar que s’és un home. Però el que no puc evitar de visualitzar i tenir present són les pancartes culturals i socials on es retola que enfrontar-se a perills, negar sentiments com la por, ser dur -o millor no ser tou-, aconseguir l’èxit, tenir poder, ser competitiu … són maneres tradicionals i vigents de ser home. Sinó, no se citarien repetidament com a excepcions de l’organització mundial a pobles com els Semai de Malasia, que evita els enfrontaments i les guerres. On les dones tenen un estatus social alt i els homes són tímids. I..mira… S’ho han fet venir bé, han elevat la timidesa a un dels seus grans ideals culturals. Aquestes societats singulars ens permeten comprovar i confirmar que altres construccions són possibles. El que és biològic és el sexe amb el que naixem. La masculinitat, com la feminitat, és construïda. I estic d’acord que no existeix una manera de ser home o dona, que hi ha moltes variables que ens condicionen. Però de la construcció de totes elles no en dubto. De moment. 

Els rituals per arribar a ser home són diferents i diversos. Poden ser més o menys severs i estar més o menys amagats. Depèn del lloc i la cultura. Els Sambia, de Nova Guinea, separen els nens de les mares quan tenen entre set i vuit anys. I els porten a un espai de la muntanya on només tindran contacte amb homes durant una dècada. Allà, reben pallisses, empassen canyes que els provoquen el vòmit i la defecació; i com a prova molt dolorosa els practiquen l’hemorràgia nasal introduint-los herbes robustes i aspres al nas; ells han d’aparentar que no senten dolor. La tribu explica que la idea és apartar del cos dels nens qualsevol element relacionat amb la mare. La dona es considera contaminant per a la formació masculina. Aquest cas és un exemple de com la masculinitat es construeix negant la feminitat. Ser home és no ser dona. El que es masculí es defineix a la contra, en oposició del que és femení. Sembla que ser dona resulta més evident. 

Els privilegis i el poder tenen preu; i és alt. Molt. Quan més poder és té més qüestionat s’està. I el poder constantment demana ser reafirmat i demostrat. Quan un home sent que no arriba a la masculinitat assignada que des de molts altaveus se li recorda, pot acceptar, relaxar-se i buscar altres camins. Però les experiències diuen que es més comú que experimenti sentiments poc aprovats per a la seva condició masculina, com el fracàs, la pena, l’aflicció… que sumats a la prohibició de confessar-los pot provocar el cabreig i l’actuació violenta. Quan una persona se sent frustrada, angoixada, amb problemes que no pot o no sap resoldre, o se sent inferior, imagino que té diverses opcions. Una d’elles és deixar anar la ira contra altres persones i descarregar-se. 

Conèixer-se una mica és complicadíssim; del tot, ja acceptem que és impossible. I si  el món on vius t’ajuda -o millor dit, et pressiona- a que amaguis i descartis moltes emocions, està col·laborant en aquest desconeixement. Llavors, entendre’t una mica és 800 vegades més difícil que fer la ruta de Jonàs. No és estrany que, com el peregrins, la majoria pleguin molt abans d’arribar al final i que les actituds d’aquesta majoria es conservin sense fer-se malbé i es vagin traspassant a qui neix, amb poques variants, en safates congelades que alimenten el sistema. La mutilació femenina és indiscutible, però la masculina també. 

Em quedo com a caramel una frase de la Margaret Mead: “(…) la cultura on vivim configura i limita la nostra imaginació i, al permetre’ns actuar, pensar i sentir d’una certa manera, fa cada vegada més complicat o impossible que puguem actuar o pensar o sentir d’una forma oposada o simplement diferent”.

Mmmmm… No oposats ni rivals…”Simplement” diferent…sss Que interessant!! Continuo assaborint per aquí aquest simplement tan ENORME, a veure què passa. A veure on em porta.