M’agradaria recordar-me de moltes coses que he oblidat, entre elles la primera vegada que vaig vestir-me sola. Revisar el que sentia i pensava en aquell moment. Seria en cap de setmana o en dia d’anar a escola? El més segur és que fos per a un esdeveniment informal i no crec que jo m’escollís la roba, ho va fer la mare. Probablement, també, es va quedar a prop per evitar que em posés res de l’inrevés.
Del que sí tinc un lleuger record, perquè es va anar consolidant, és de la sensació d’èxit i satisfacció després de ficar tots els botons dins dels traus d’una camisa habitual que portava. Jo li deia camisa i no brusa. Els botons eren blancs i l’exercici es complicava, perquè eren petits i estrets; vaig haver de fer molts intents. El que m’emprenyava era lligar-me els cordons de les sabates. Tampoc m’entusiasma ara. Vestir-me era una experiència íntima on em preparava per viure'n una de social. La majoria de les vegades, després sortia al carrer i/o em relacionava.
Imagino les dones nascudes entre el segle XV i el XIX que van haver d’aprendre a encotillar-se per a viure en societat. A uniformar-se amb una roba interior feta primer de metall, després de balenes i, més tard, de tubs elàstics. Una roba que aplanava el ventre i també podia fer estrets els malucs. El que es coneix més popularment com a corsé i que el seu origen es remunta a Creta, sobre el 1700 aC. Una peça que va tenir moments d’ús més o menys intens, pujades i baixades; avui encara existeix, però que durant l’època romàntica, sobretot en la segona meitat del segle XIX, era de postura gairebé obligada. Les autores Barbara Ehrenreich i Deirdre English expliquen que un corsé que seguís la moda romàntica exercia una pressió de 9,5 kg als òrgans interns i en alguns casos de 40 kg. Calculen que una dona vestida adequadament, a l’hivern portava un pes mig que passava dels 16kg; i més de la meitat penjaven de la seva cintura. Destaquen que com a conseqüències més immediates patien d’ofegaments, estrenyiment, debilitat i indigestió. I, a llarg termini, se’ls torçaven o fracturaven costelles, se’ls desplaçava el fetge i els emmalaltia l’úter, perquè la pressió del corsé podia anar empenyent-lo cap a la vagina. 
I per què tot aquest esclavatge no era greu? Per què no estava condemnat, criticat o poc aprovat? Durant el romanticisme, difícil. Perquè la dona malalta era idealitzada des de qualsevol art. La literatura, la pintura i la moda presentaven dones distingides amb aspecte fràgil, malaltís i dependents de la figura mèdica masculina. De manera que si el corsé les ofegava, l’expressió facial resultant de l’escanyament que aguantaven no era un problema, al contrari, quedava dins els costums i els gustos de l’època. Si la dona era de classe alta o mitja emmalaltia per la pressió de la moda i si era de classe baixa acabava, a més, malalta i destrossada per l’esgotament del dur treball diari que exercia, i sense recompensa salarial.
Ufff!!! El cos!! Quanta pressió social que suporta!! La cultura el limita, l’estreny i l’ajusta a actuar de determinada manera. Penso en el moment actual i en les sabates de taló. Les conseqüències que el seu ús provoca estan més que publicades; dolors lumbars, artrosi, escurçament muscular… Veig les periodistes presentadores de telenotícies dretes i amb uns talons de magnitud important. Per què? Quin és el pretext aquí? Estilitzar-los la figura com amb el corsé? Igualar-les a la companyia masculina amb més alçada física? No hi haurà un desig que acabin malaltes? No vull pensar malament, però no veig per part de la direcció massa voluntat d’inclinació afectiva cap a elles. Tampoc importen les conseqüències aquí?
Sé d’una dona que havia estat col·laborant en un programa televisiu com a presentadora i que es negava a dur talons més alts de cinc centímetres, perquè sabia que la podien perjudicar. Però aviat va sentir que no encaixava en no seguir les convencions i que la seva actitud provocava un cert escàndol. Té una estatura mitjana, no arriba al metro setanta i les pressions més o menys afectuoses van acabar fent que se’n calcés uns. Per evitar la censura, perquè hi havia dies que estava més atenta dels talons que no portava que del contingut de la seva secció. Passadís amunt i avall, s’entrenava a casa. I les flors i gentileses posterior de la major part de l’equip la van fer sentir-se integrada; tot i els mals d’esquena i dos ulls de poll considerables que li van sortir a cada peu. La incomoditat que li donava no ser a peu pla, es veia compensada amb una comoditat d’aprovació i elogi. Ella que havia estat crítica i que tenia clar que l’ús dels talons s’ajustaria als minuts de televisió, ara té dos parells de sabates altes que ja són una extensió dels seus peus. Sempre hi ha un acte social que els requereix i hi ha dies que fins i tot els defensa i minimitza els seus efectes. D’altres, confessa que quan es torna a posar plana se sent petita.
Invento i veig una dona encaixada en un corsé i pujada damunt d’uns talons potents, alts i estrets. Només amb un petit esforç més d’imaginació, entre immobilitats i subjeccions, li poso el burka, també. Ah!!... Per associació... La Teresa Forcades s’ha tret la còfia durant un període de tres anys. Jo estic convençuda que els estius suarà menys. I posaria la mà al foc que si amb el temps té dolors lumbars o algun tipus d’artrosi no serà per l’ús de talons, encara que acabi presidint la Generalitat i els actes socials se li acumulin requerint-li bona presència. Tot apunta que la metgessa, doctora en salut pública des de la medicina alternativa, no ocuparà ni mig segon en alçades físiques i externes, però per confirmar-ho haurem d’esperar, com sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada