dijous, 29 d’octubre de 2015

Sabies que el llenguatge és flexible?



Vosaltres com penseu? Jo a través del llenguatge, de les paraules. Per a mi llenguatge és pensament. Per a vosaltres? Quan aprenem la forma com han organitzat el món aquelles persones que ens han precedit, primer ho fem a través dels sentits i després del llenguatge. No?


Homes, vosaltres mai sou dins del plural “totes”, mai us heu de pensar des del femení.  Si sou en un grup on la resta de persones són dones, s’usa el “tots”. Vosaltres sempre sou el centre, no perquè sí el sistema en què ens ha tocat viure es pot anomenar “androcèntric”. Un “tots” inclou tota l’espècie humana, un “totes” només la femenina. És inevitable, segons neixis home o dona, formar-te una o altra opinió del lloc que ocupes a la societat i a l’univers. En un cas i en un altre, parcial i errònia. En la majoria de llengües, les dones ens hem vist excloses des de petites. I sense dubte, quan una persona s’ha hagut de pensar també des de fora, des d’una altra, la capacitat d’empatia augmenta. 


Aquest “tots” i la resta de paraules genèriques són “veritats universals”. I no sé a vosaltres, però a mi quan les paraules “universals” em portaven a confusió i preguntava, la majoria de persones em responien amb cara d’evidència: “homes i dones, ja s’entén” i així quedava clar que si hi havia falta de comprensió era la meva i, més d’una vegada, callava i assumia. “Ja s’entén” pensava, però no ho entenia, perquè si la capacitat de fer servir la paraula era una riquesa, com m’havien explicat, l’elasticitat del llenguatge havia de ser important. I aquesta universalitat tan parcial no em quadrava. Era una contradicció. Allò que no calia anomenar es relegava i acabava no existint. 

No agraden els genèrics “professorat, alumnat…” I per què no? Quin és el problema? I amb els desdoblaments “nois i noies, veïnes i veïns, lectors i lectores...” què passa? Per què se’ls ridiculitza? Diuen que generen inflació? Oh, és clar! Amb l’economia no es pot jugar! L’economia és prioritària i davant d’ella no hi ha possibilitat de discussió. Però la paraula “home” també és un problema quan s’usa per a designar homes i dones perquè confon. I el temps que hem d’ocupar explicant que es tracta de tota la humanitat tampoc l’estalviem, no? Quantes excuses! Si el llenguatge no fos important no us faria res canviar-lo. Si conserveu és perquè hi ha motiu.



El llenguatge té immensitat de formes, és flexible i el fem rígid i quadrat. No deixem que es mogui, que canviï, que s’adapti a les noves demandes i que parli de la igualtat sense perdre de vista cadascuna de les diferències. Ara, podria escriure: amb la igualtat tothom hi guanya. Però prefereixo posar: amb la igualtat homes i dones hi guanyem. I si no vull desdoblar, dic persones i ja està. Si es vol, es fa servir la imaginació i s’hi troben solucions. 

Hòstia! La mare que les va…! Tornar a aprendre a escriure? Les igualitàries aquestes ara vénen a tocar-nos…la llengua. Mmmmmm. Sí, sí, la llengua també “us” la volem tocar, que també és nostra. Volem parir-ne una de nova que ens doni veu, que ens representi i que no ens ofegui la paraula.  Es pot comprendre que no vulgueu col·laborar activament, però ja n’hi ha prou de menyspreus, no poseu tantes traves, deixeu gestar les que volem parir i els qui pareixen amb nosaltres; les persones que volen entendre i actuar i es replantegen la seva masculinitat i la seva feminitat a través del llenguatge. Persones sensibles que també volen aprendre i que no tenen por, perquè intueixen que la transformació del llenguatge també és cosa seva.



No fa massa, caminava per l’andana d’un metro, eren les cinc de la tarda i quedaven menys de dos minuts per a l’entrada del comboi. En un dels seients de pedra hi havia un nen d’uns quatre anys amb la mare i el pare i, al costat, una dona de mitjana edat li anava preguntant en relació a una festa que s’havia fet a la seva escola aquell mateix dia. El nen callava i l’escoltava, ella era molt expressiva, i en un dels moments li va dir: “…i hi havia molts nens, oi que sí?!”. El nen va apartar la mirada estranyada fixant-la en un punt de l’andana com si pensés. Faltaven segons per a l’entrada del metro i, mentre ella continuava parlant, el nen se la va mirar i li va dir molt convençut: “i nenes”. Bufffffff! Em vaig emocionar! Un home del futur que pensa i que sap que les dones també hi som.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada