Sabies que l’home va ingressar a la història en el tercer mil·lenni aC. i que les dones, i només algunes, van ingressar-hi al segle XIX, amb poques excepcions?

- Així que les dones tenen una prehistòria llarguíssima, no? 

Vaig llegir fa uns dies que Hegel, un filòsof de referència nascut a finals del 1700 i molt estudiat actualment, comparava les dones amb les plantes. I sembla que es quedava tan tranquil. Potser, si actualment visqués tampoc s’inquietaria massa per la seva afirmació, perquè avui en dia la comparació encara s’entén si veiem com les experiències femenines no formem part del currículum. 

                    

 

El sistema educatiu es va construir fa més de dos segles segons un model patriarcal i, tot i que els continguts han variat, l’enfocament androcèntric continua present en aquest 2015. Les dones han estat excloses regularment de la feina d’elaboració de símbols, filosofies, ciències i lleis. Embaràs, part, criança, relació amb el sexe oposat, preparació d’aliments, de roba… no tenen el valor que sí té el comerç, les guerres o els tractats. Aquestes parts decisives de les vides de les persones han passat i passen desapercebudes; i si existeixen és des de la perspectiva tècnica. Les dones tampoc hi són als llibres de text. 

Han fet història elles, doncs? Sí, però no se’ns ha deixat conèixer-la, no s’ha fet pública i, per tant, impossible interpretar-la i donar-li significat o sentit.  El buits els trobem a qualsevol de les etapes educatives, des de la primària fins a la universitat i en tots el àmbits, lletres i ciències. A qui estudiem? A qui no estudiem? Què s’explica? Com s’explica? “Els nòmades agafaven els seus estris, les seves dones i es desplaçaven...” Ostres!! Agafaven les dones?!!  Doncs, pobres homes haurien de carregar molt de pes. No entenc com van tardar tant a fer-se sedentaris!! Aquesta és una frase trobada en un llibre actual d’història, per posar un dels molts exemples. I l’escriptura d’aquest text escolar no està feta per un nòmada, sinó per algú del segle XXI. Si voleu de manera inconscient, automàtica, involuntària... però en aquesta frase les dones són un objecte més.

Quan fem servir un llibre de text no només ensenyem una assignatura, transmetem també com és el món en el que vivim, qui ha contribuït a construir-lo i com ho ha fet. Mostrem d’on venim, el que val la pena i el que pot tenir un significat. Aprenem models i els límits del que és raonable i possible. Els llibres de text són un recurs de socialització potent i és dolorós dir-ho, però no recullen els motius pels quals les dones han estat excloses ni les aportacions, anteriors i actuals, que elles han fet en tots els àmbits. No sé què en penseu, però jo ja fa temps que vaig comprendre que allò que no s’anomena no existeix. I veig que el que han fet les dones no té valor d’història, no es considera important.  

Està clar que se seguirà estudiant a aquells que durant tants segles s’han considerat els grans de la història, com Plató, Aristòtil... i els actuals. Però estaria bé que no només s’aprengués una part d’ells. Seria educatiu explicar, també, la seva misogínia, el seu rebuig al femení, i no tan sols de reüll, sinó fent anàlisi. Sense amagatalls. No serà greu si descobrim que moltes vegades l’estereotip afirma el contrari de la realitat. Si allunyem el pànic i acceptem, és possible que aprenguem coses interessants que ens obrin circuits apassionants per explorar; al marge de competitivitats i antagonismes prehistòrics. 

Hegel explica la seva dialèctica a través d’un moviment d’afirmacions i negacions. Quan comença una de les seves obres més estudiades la Fenomenologia de l’Esperit  proposa un experiment a qui llegeix: fa que s’imagini a la seva habitació i pensi en alguna cosa que sigui certa sense cap mena de dubte, per exemple que és de dia. Convida a escriure-ho en un paper i a deixar passar unes hores per  comprovar que aquella veritat s’ha convertit en mentida. Imagino, doncs, la mà de Hegel escrivint: “Les dones poden, sense dubte, ser cultes, però no estan fetes per a les ciències més elevades, per a la filosofia i per a certes produccions de l’art, que exigeixen un universal. Poden tenir ocurrències, gust i gràcia, però no posseeixen el que és ideal. La diferència entre l’home i la dona és la que hi ha entre l’animal i la planta; l’animal correspon més al caràcter de l’home, la planta més al de la dona, que està més propera al tranquil desenvolupament que té com a principi la unitat indeterminada de la sensació.” I apa! Ell va continuar filosofant. Però, com us comentava a l’inici, veient els continguts actuals dels llibres de text, aquestes línies del filòsof -extretes de Principis de la Filosofia del Dret- podríem sentir-les com una afirmació, faltarien encara unes quantes hores hegelianes per a trobar-les antiquades. Ara bé, la continuació que diu: “L’Estat correria perill si hi hagués dones com a cap de govern, perquè no actuen segons les exigències de la universalitat, sinó seguint opinions i inclinacions contingents”. Aquí ja, si voleu seguir el seu pensament, podem pensar en la negació i, també, que per a ell és una sort no ser entre nosaltres, perquè amb el seu prestigi potser tindria feina filosòfica de reconciliació entre afirmacions i negacions, sobretot, després de les últimes eleccions a l’alcaldia de Barcelona.