La pobra hormona esteroide, la testosterona, ha estat durant molts anys la principal culpable de la violència. No fa gaire que s’està recuperant de tanta injustícia, des de principis dels noranta hi ha gent que l’exculpa; però la majoria encara l’acusa, la biologia la té atrapada com a cap de turc. Es considera que hi ha d’haver una explicació natural, lògica, indiscutible i indubtable entre home i violència. Com podria ser d’una altra manera? La població de lladres, violadors, assassins i, també, la que té dret a armament i munició, com policies, soldats o polítics repressius té àmplia majoria masculina. Per tant, no s’accepten discussions estúpides; la biologia és la responsable. Els homes són més agressius que les dones perquè generen més testosterona. I punt.
Imaginem-nos els judicis, on la Construcció i la Socialització Cultural han estat defensores de l’hormona:
-Primer Judici. Entre les proves presentades, hi havia la influència de l’ambient. Es demanava que s’entengués l’agressivitat com a problema i no com a una part masculina. La defensa explicava que es podien començar a fer canvis, ja des de l’escola. Intentava que s’entengués que la societat era la que animava els homes a ser més agressius i que se’ls ensenyava a competir i a barallar-se. Repetien i repetien que els homes estaven molt més penalitzats que les dones si parlaven i admetien o manifestaven les seves debilitats. Però, no hi havia manera. El jutge al·legava que no es tractava de pedagogies. El veredicte? Culpable d’agressivitat i violència!!
-Bé, en un segon judici, la defensa va demostrar amb una muntanya de proves que el nivell de l’hormona augmentava en sang després d’una baralla i no abans. Interessant. I això, és clar, també era vàlid per a les dones. O sigui, que la direcció causal estava invertida; que era de l’agressió a l’hormona i no de l’hormona a l’agressió. Entre el jurat, les cares estaven una mica perplexes i algunes vacil·laven, però el resultat va acabar sent el mateix. La hipòtesi es carregava la testosterona i s’ha acabat. El jutge intimava amb la ciència coneguda i avalada per la tradició. Per tant: Culpable!
-En un nou judici, es van presentar com a proves un munt de joguines del mercat dirigides a nens i nenes i aquí no van tenir més remei que acceptar que la publicitat de pistoles, espases, ninots forçuts disposats a la guerra... estava dirigida als nens, era de calaix. Però tot i així, no hi havia manera. La testosterona era Culpable!
-Finalment, en l’últim judici, una de les advocadesses va explicar que les diferències de l’agressivitat entre nens i nenes s’observava des dels pocs mesos, molt abans que augmentés el nivell de l’hormona. I va insistir, de nou, en el fort component ambiental, aclarint que estava relacionat amb les diferències de comportament de pares i mares a filles i fills. I que es feia evident a partir de la primera setmana de vida. Se la miraven amb reticència, ella s’adonava i ja no sabia com explicar-ho millor; però de cop i volta una frase feta li va venir a la ment “A tots els fills els he educat igual, però cadascú m’ha sortit diferent”. Va fer un cop d’ull ràpid al jurat i la va dir en forma de pregunta. Sense deixar pausa, ella mateixa va respondre afirmant que no era certa. I, també d’immediat, va presentar com a prova un experiment fet el 1978 a la Universitat de Sussex, Califòrnia. S’havia convidat a 32 mares a jugar amb un bebè que no coneixien. El mateix bebè, se’ls presentava de vegades com un nen i d’altres com una nena. La majoria de les vegades, les joguines que escollien eren diferents si creien que el bebè era masculí o femení. Però el que va ser definitiu, és que interpretaven la mateixa conducta de manera diferent segons creien que es tractava d’un nen o d’una nena. Si el bebè s’inquietava i suposaven que era un nen, ho interpretaven com a desig de jugar i això feien. Quan pensaven que era una nena i s’agitava ho interpretaven com un inici nerviós, llavors la bressolaven per tranquil·litzar-la. I aquesta prova va ser definitiva. Finalment, l’hormona va quedar absolta i exculpada. El veredicte? Innocent d’agressivitat i violència. Una gran sorpresa. Ara, la testosterona s’està recuperant. Fins i tot, li atribueixen honestedat. Per compensar, segurament. Ha estat un llarg camí. També, s’estan fent begudes de fruita amb l’hormona, tant per homes com per a dones.
Ah, sí! Una última cosa. La filla adolescent d’una de les advocadesses, després de saber el dictamen li va preguntar a la seva mare.
FILLA ADOLESCENT
Mare, ¿tu creus que la prova decisiva ha estat aquesta de les mares perquè si algun dia hi ha problemes sempre tindran l’excusa de dir que la responsabilitat de l’aprenentatge de l’agressió la tenen les mares?
L’advocadessa, fatigada, es va mirar la filla amb cara de dubte i estupefacció. I passat uns minuts va contestar.
ADVOCADESSA MARE
Filla, si és així, ja defensaré que allà on es viu hi ha unes regles i a la pràctica, conscient o inconscientment, sentiments com la por o el pànic ens fan adaptar-nos. Tot i els malsons. Si vols, recorda’t d’una frase de la Maria José Arana “Per cada dona forta cansada d’aparentar debilitat, hi ha un home dèbil, cansat de semblar fort”. En un món on la majoria dels debats, les decisions i els llocs de més poder són dels homes, té sentit que la resta de persones faci el que pugui i en ocasions canviï submissió per protecció. Anar a la contra és terriblement esgotador.
La filla se la mirava.
FILLA ADOLESCENT
Sí, ho sé, esgota. Em passa quasi cada dia amb tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada